El otro lado de la pared

Quina gràcia! Avui per casualitat he trobat un llibre que buscava en una paradeta a la fira. Típica paradeta de la qual penses que la majoria de coses no en valen res? Doncs allà. De fet és un regal per en Lluís però al fullejar-lo he trobat aquest petit conte que trobo que val la pena. (Apte per bohemis, aviso!)




EL LOCO

 En el jardín de un hospicio conocí a un joven de rostro pálido y hermoso, allí internado. 

Y sentándome junto a él sobre el banco, le pregunté:

 -¿Por qué estás aquí? 

Me miró asombrado y respondió:

 -Es una pregunta inadecuada, sin embargo, contestaré. Mi padre quiso hacer de mí una reproducción de sí mismo; también mi tío. Mi madre deseaba que fuera la imagen de su ilustre padre. Mi hermana mostraba a su esposo navegante como el ejemplo perfecto a seguir. Mi hermano pensaba que debía ser como él, un excelente atleta. "Y mis profesores como el doctor de filosofía, el de música y el de lógica, ellos también fueron terminantes, y cada uno quiso que fuera el reflejo de sus propios rostros en un espejo. "Por eso vine a este lugar. Lo encontré más sano. Al menos puedo ser yo mismo. Enseguida se volvió hacia mí y dijo:

 -Pero dime, ¿te condujeron a este lugar la educación y el buen consejo?

 -No, soy un visitante -respondí.

 -Oh, -añadió el-, tú eres uno de los que vive en el hospicio del otro lado de la pared.

6 mesos i mig

Ja tens 6 mesos i mig! La mare que em va parir, que guapa que ets! :-) Jaa ho séeeeeeeee que sóc la paia més pesada món amb la nena, Marc! Però com vols que no ho sigui? :__ És que ja no només somriu, sinó que es tronxa! Avui li he fet putxinel·lis (o com s'escrigui) amb un gosset de peluix i s'ho ha passat teta la tia. Com reia! I quins crits! Una passada.

Festa major de Sant Narcís

Bé! Avui es pot dir que he ben aprofitat el dia. Matí turísticament molt productiu, si senyor! Mira que tenim coses per fer aquí a casa, i crec que no m'equivocaria gaire afirmant que la majoria dels qui hi vivim, no les aprofitem. Així que avui he fet el primer passet per solucionar-ho.

Avui és la diada del patró de la ciutat, Sant Narcís, i durant el dia s'han organitzat diverses activitats (a paaaaaaaaaaaart de les ditxoses barraques i tot el remenament nocturn, que tota la província ja coneix) diürnes, la majoria de les quals eren gratuïtes. Xin-xin! Paraula màgica que amanyaga les meves orelles! Dit i fet, doncs. Després d'un esmorzar a l'alçada de la festivitat, he fet via cap el Barri Vell.

Catedral de Girona

M'agrada passejar quan la ciutat encara mandreja. És com si estigués "com a casa". Sentint-me una mica més part dels carrers i de la mateixa ciutat. Potser sembla un disbarat.., però crec que parlo d'intimitat. Si, és que és ben bé això: intimitat. I per què no? Al cap i a la fi, nosaltres som part d'un lloc i aquest és part de nosaltres. Inevitablement. Així doncs parlar d'intimitat, tot i que pugui semblar fora de lloc o inadequat, per mi, no és cap bestiesa.
Segur que qualsevol de vosaltres, si s'hi para una mica mica a pensar, no trigarà a reconèixer una sensació similar amb algun lloc: una plaça? un carrer? una cantonada? ..una platja? una fageda? jo què sé.. una muntanya? Se'm fa impossible pensar que els vincles d'aquests tipus no es palpen. És que es palpen i es respiren, no hi ha més. No són collonades!

De fet, posaria la ma al foc ja se us han ocorregut 3 o 4 llocs en què us sentiu d'aquesta manera. I no solament els imagineu sinó que segurament també s'hi esbossen les circumstàncies: aquella plaça, a la tardor; aquell carrer, buit, de nit; la cantonada, on em va abraçar per sorpresa; la platja i l'olor de crema de sol a l'estiu. El gust de sal als llavis.

Buf, és terrible com m'enrotllo.. cómo me voy por las ramas. Com se me'n va el sant al cel. Bé, Nuri, bé, ara l'has triada bé: Parlava de Sants. Concretament de Sant Narcís. Sant Narcís-barraques-matinar-entrada gratuïta-portes obertes-turisme-bones sensacions.

Turisme! El turisme és viatjar per plaer, al cap i a la fi. I si bé avui no he sortit de Girona, potser si que he viatjat una mica. Res de viatges psicodèlics ni intel·lectualíssims perquè al cap i a la fi  ha estat un matí corrent. Simplement diferent dels que solen ser habituals un dia-després-de-barraques: He anat a veure el Museu d'Història de la Ciutat de Girona i després d'hora llarga llegint panells, he arribat a la conclusió que necessito urgentment culturitzar-me (per tant, si algú des d'aquí s'ofereix amablement a ajudar-me, hi estic oberta) en tot el que fa la història. Després he acabat anant a petar a la catedral. S'ha de dir que té collons la cosa. Girona m'enamora. (a tu, a mi i a tots ens enamora).

Devia fer ben bé.. jo què sé.. 5 o 6 anys que no la veia per dins, i la cosa val la pena. I ho deixo aquí perquè no sabria què dir-ne al respecte. Simplement que val la pena. I si jo no us acabo de convèncer, pareu-vos a pensar en la mar de turistes que hi ronden cada dia. Els números parlen per si sols! Bé, potser tampoc és cap argument de pes.. perquè jo què sé.. també són escandalosament altes les audiències de Telecinco i no per això hi ha garant que la cosa valgui absolutament ni un duro, així que.. ehem. Res. No he dit res.

Buf, tanta línia escrita i encara em queden coses per explicar.  De fet, gairebé no he explicat res. (Potser sia bona política al capdavall, qui sap!)
Després he anat a una cafeteria d'allà el centre, en plan padrinassa total (següent pas, Nuriasanahuja, són els xurros i la xocolata desfeta.. o els CARAJILLUS) amb el diari i la parsimònia lablblablaaaaaaaaaa...blablablablablabla,??blablablablablabla,teatre,blablablablablabla,ajuntament,pluja pixanera, casa. I a dinar que ja n'era hora.

Así sabía

¿Es que Momo era tan increíblemente inteligente que tenía un buen consejo para cualquiera?¿Encontraba siempre las palabras apropiadas cuando alguien necesitaba consuelo?¿Sabía hacer juicios sabios y justos?

No; Momo, como cualquier otro niño, no sabía hacer nada de eso.

Entonces, ¿es que Momo sabía algo que ponía a la gente de buen humor?¿Sabía cantar muy bien?¿O es que sabía bailar y hacer acrobacias?

No, tampoco era eso.

¿Acaso sabía magia?¿Conocía algún encantamiento con el que se pudiera ahuyentar las miserias y preocupaciones?

Nada de eso.

Lo que la pequeña Momo sabía hacer como nadie era escuchar. Eso no es nada especial, dirá, quizás, algún lector; cualquiera sabe escuchar.

Pues eso es un error. Muy pocas personas saben escuchar de verdad. Y la manera en que sabía escuchar Momo era única.

Momo sabía escuchar de tal manera que a la gente tonta se le ocurrían, de repente, ideas muy inteligentes. No porque dijera o preguntara algo que llevara a los demás a pensar esas ideas, no; simplemente estaba allí y escuchaba con toda su atención y simpatía. Mientras tanto miraba al otro con sus grandes ojos y el otro notaba de inmediato cómo se le ocurrían pensamientos que nunca hubiera creído que estaban en él.

Sabía escuchar de tal manera que la gente perpleja o indecisa sabía muy bien, de repente, qué era lo que quería. O los tímidos se sentñian de súbito muy libres y valerosos. O los desgraciados y agobiados se volvían confiados y alegres. Y si alguien creía que su vida estaba totalmente perdida y que era insignificante, que él mismo no era más que uno entre milllones y que se podía substituir con la misma facilidad que una maceta rota, iba y le contaba todo eso a Momo, y le resultaba claro, de modo misterioso mientras hablaba, que tal como era sólo había uno entre todos los hombres y que por eso, era importante a su manera, para el mundo.

¡Así sabía escuchar Momo!

Michael Ende, Momo

Nova adquisició

Estic contenta. Avui passejant per pl. Catalunya he trobat aquest petit tresor!

Per explicar-vos de què tracta, agafaré paraules del mateix autor: "aquest és un llibre de cuina i no pas de dietètica. Això vol dir que poso el gust per davant de la resta de qualitats dels plats. Ho faig perquè estic convençut que una cosa no ha pas de contradir l'altra. Ben al contrari, sóc del parer que el plaer alimenta." (Toma ya!)

I deixant a banda les receptes "en si" que evidentment  són interessants, és molt maco. Una delícia des del punt de vista també de format. 

És escrit tot amb la mateixa tipografia, des del meu (desentès) punt de vista,  molt ben triada (què hi dius, Trace?): clara i delicada. Tot a una tinta, imprès sobre paper de color blanc trencat amb cobertes marró. És realment agradable de fullejar. L'autor és, a més d'un amant de la bona cuina tradicional, professor de la UdG i investigador Iinstitut de recerca sobre la qualitat de vida. Nascut a Palafrugell, escrit a terres gironines, editat a la Selva i tractant la cuina de casa. Què més es pot demanar, si a sobre, el pots comprar per menys del que costa anar a veure una pel·li al cine?

I per acabar, una altra cita:

"M'agraden les coses nostres. Sobretot si són corrents i simples, netes i impecables. No he arribat a comprendre mai per què les coses exòtiques, pel sol fet d'ésser-ho, han d'ésser, sistemàticament, adorables."

El que hem menjat (Josep Pla) 

"Eskerrik asko": Moltes gràcies

Això! (aquesta meravella) és el que us pot passar si deixeu un basc rondinaire tot sol a la cuina. 

Arribar a taula i trobar-te-la reposant seductora sobre un plat. Marrameu!

I en arribar la tardor

Demà farà un mes que no tinc feina! Un mes. Un mes.. "ja"? o un mes "encara"? Per una banda sembla que faci segles no treballo, i per l'altra, sembla com si fos ahir que vaig començar a tenir temps per mi a cabassos.

Parlant del temps i de la seva relativitat.. he de dir (he de deixar escrit a algun lloc) que he topat amb un dels llibres, al meu parer, més bons que he llegit mai, "Momo". De fet, no hi he topat per casualitat. Com qui diu me'l van fotre a les mans, i ara ho agraeixo fort.

Crec que trobar alguna cosa genial i compartir-la, és la clau. Vet aquí el mític (i usurpat) "Hapiness only real when shared"; És la manera d'enriquir-se, compartint. Compartir, en aquest cas, una estona de lectura; Al cap i a la fi, un moment d'intimitat. És un regal. I per això és magnífic tenir algú amb qui fer-ho.

Segur que us ha passat alguna vegada de sentir una alegria o una tristesa immenses i no saber com expressar-la, què fer amb tanta intensitat sentimental. (Que cursi que sona, ..però no és sé com dir-ho). I aleshores és quan acuts a l'amic que saps que t'escoltarà o que simplement voldrà entendre't. I et fas conscient de la sort que tens perquè saps de sobres que malauradament no tothom el té. Dónes les gràcies, segurament molt fluixet, en veu baixa, a la vida o a qui sigui per haver-te fet que coincidíssiu.

A vegades m'imagino la vida sense aquests llaços i sempre acabo concloent el mateix: no val res. No hi ha triomfs, èxits, aficions, diners o riqueses que valguin el que val sentir-se estimat. És cert que poden distreure't un temps, uns mesos, fins i tot durant anys, tant és.. però no hi ha distracció que valgui si t'has d'acabar fotent de morros amb la soledat. I t'hi acabes fotent, no té més. 

Shit. Sóc monyes de collons, això se m'ha tornat a escapar de les mans. I que consti que les meves hormones no m'han traït. Tot sota control nuriasanahuja, no t'espantis. Jo què sé, s'han aliniat els planetes o potser és que ha vingut la fresca de cop i m'ha trastocat la closca, però ara mateix no pararia de dir cursilades fins que acabés sense poder teclejar de com d'enganxifós deixaria el teclat. Així que paro abans que la sang arribi al riu. (Quanta poesia, per favor! jaja). Una retirada a temps és victòria.

Uf, m'agrada tant aquesta dita... algun dia li haig de dedicar un post sencer.

Per assegurar-me que abans d'acabar de llegir l'entrada d'avui en algun moment us he transmès una mica d'aquest missatge rosa, us adjunto una foto que farà les delícies del vostre raconet més sensible: La guapa de la meva fillola!

Si o no?