I en arribar la tardor

Demà farà un mes que no tinc feina! Un mes. Un mes.. "ja"? o un mes "encara"? Per una banda sembla que faci segles no treballo, i per l'altra, sembla com si fos ahir que vaig començar a tenir temps per mi a cabassos.

Parlant del temps i de la seva relativitat.. he de dir (he de deixar escrit a algun lloc) que he topat amb un dels llibres, al meu parer, més bons que he llegit mai, "Momo". De fet, no hi he topat per casualitat. Com qui diu me'l van fotre a les mans, i ara ho agraeixo fort.

Crec que trobar alguna cosa genial i compartir-la, és la clau. Vet aquí el mític (i usurpat) "Hapiness only real when shared"; És la manera d'enriquir-se, compartint. Compartir, en aquest cas, una estona de lectura; Al cap i a la fi, un moment d'intimitat. És un regal. I per això és magnífic tenir algú amb qui fer-ho.

Segur que us ha passat alguna vegada de sentir una alegria o una tristesa immenses i no saber com expressar-la, què fer amb tanta intensitat sentimental. (Que cursi que sona, ..però no és sé com dir-ho). I aleshores és quan acuts a l'amic que saps que t'escoltarà o que simplement voldrà entendre't. I et fas conscient de la sort que tens perquè saps de sobres que malauradament no tothom el té. Dónes les gràcies, segurament molt fluixet, en veu baixa, a la vida o a qui sigui per haver-te fet que coincidíssiu.

A vegades m'imagino la vida sense aquests llaços i sempre acabo concloent el mateix: no val res. No hi ha triomfs, èxits, aficions, diners o riqueses que valguin el que val sentir-se estimat. És cert que poden distreure't un temps, uns mesos, fins i tot durant anys, tant és.. però no hi ha distracció que valgui si t'has d'acabar fotent de morros amb la soledat. I t'hi acabes fotent, no té més. 

Shit. Sóc monyes de collons, això se m'ha tornat a escapar de les mans. I que consti que les meves hormones no m'han traït. Tot sota control nuriasanahuja, no t'espantis. Jo què sé, s'han aliniat els planetes o potser és que ha vingut la fresca de cop i m'ha trastocat la closca, però ara mateix no pararia de dir cursilades fins que acabés sense poder teclejar de com d'enganxifós deixaria el teclat. Així que paro abans que la sang arribi al riu. (Quanta poesia, per favor! jaja). Una retirada a temps és victòria.

Uf, m'agrada tant aquesta dita... algun dia li haig de dedicar un post sencer.

Per assegurar-me que abans d'acabar de llegir l'entrada d'avui en algun moment us he transmès una mica d'aquest missatge rosa, us adjunto una foto que farà les delícies del vostre raconet més sensible: La guapa de la meva fillola!

Si o no?