Punt de vista

A vegades, em fa l'efecte que la millor manera de veure les coses, és des de la distància. No és que ho cregui que els sentiments no ens deixen veure-hi clar ..és que ho sé. Però és així i s'ha acabat, poca cosa hi podem fer.
És per això justament que puc dir-te amb certesa, jo que ho veig des de fora, que per molt que costi aixecar-se,  no tinc cap mena de dubte que ho faràs! Ho faràs de la mateixa manera que has fet coses que ni tu mateix creies possibles; de la mateixa manera que no cal demostris res perquè sapiguem que guanyes sempre!

ooooooooooh nuri queeee monyes que etssssssssssssssssssssssssssssssssss (i tothom ho sap)

"Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix" 

Començo fort, amb aquesta cita! Crec que és de l'Einstein. La vaig llegir fa dies em sembla que al facebook d'algú i me l'he apropiada. És ben trobada, no?
Els canvis, i sobretot els canvis cap a millor, no solen venir del no-res. Això us ho asseguro jo, que en sé una estona! Però, alhora, tampoc crec que sigui ben bé a les nostres mans, provocar-ne, ja que a vegades, per molt que intentis canviar això o lo altre, les coses segueixen de la mateixa manera. A vegades fins i tot, resulta irritant la manera en què tot sembla impassible a les revolucions internes de cadascú. Que tu estiguis experimentant un terratrèmol intern d'aquests que no deixa pedra sobre pedra (per dir-ho d'alguna manera) i que la resta de món segueixi girant tant panxo, com qui no vol la cosa, sembla una presa de pèl.. sembla que se'ns pixin a la boca! O no? A mi m'emprenya.

Doncs bé, fa uns dies que em fa l'efecte que s'està coent alguna cosa. Les coses per aquí no funcionen i les meves opcions, ara com ara, són bastant reduïdes. I quedar-me de braços plegats veient com la cosa se'n va a Can Pixa no es contempla.

Les meves aventures, si és que puc dir-ho així, solen ser casuals, imposades, sempre sofertes més que no pas empreses. Aquesta vegada sembla que torna a anar així i que ja m'hi estigui fotent de caps sense haver-me llençat del trampolí.. L'altra cosa és si en tinc o no ganes. En tinc? No ho sé pas

El Pecat

Quan a la capsa ja hi diu "Tous les jours", deixa de ser només culpa meva.

(.. oi?)

aaaaaaaaaaasticunamicapunki

"Les coses no passen si no les escric"

Està més que dit, més que entès i més que de tot que si les situacions no són favorables, hem de ser nosaltres qui hi posem de la nostra part. Vaaaaale, molt bé. Em sembla perfecte! A veure, és que realment, hi estic d'acord.. però fins un punt, collons. Cansa veure com t'hi fots de morros una vegada i una altra. Em ve la imatge d'un mur i d'algú buscant-hi una esquerda que no s'acaba de trobar mai.

Vull creure que ser persistent i constant és la clau, que acaba sent la clau.. tard o d'hora. Vull creure-ho perquè sinó algunes coses que per mi són importants perdrien el seu sentit a una velocitat vertiginosa i això m'espanta. M'hi nego.
Tot plegat té sentit.

(Però a vegades em sembla tant qüestionable..)

Blau

Potser precisament perquè tinc "massa" a dir, deixaré que la clavin (un cop més), els Lax:

(Veient el vídeo em sento afortunada de poder dir: NOSALTRES HI ÉREM!)

Intercanvi (adaptació)

Me sobren paraules (agulla, fil de cosir), kilòmetres i distància.
Busco temps: nou o de segona mà, m'és igual. Condició sine qua non és que estigui ben conservat i sigui de bon aprofitar (el vull per regalar). Zona Girona i rodalies.

Interessats o curiosos poseu-vos en contacte amb mi a través del telèfon o del mail, nuri.sanahuja@gmail.com.

Si no cantem tots que aquesta és la nostra lluita, tot seguirà igual

(I no em diguis que no, per favor..)

Acoustic Souls 

El otro lado de la pared

Quina gràcia! Avui per casualitat he trobat un llibre que buscava en una paradeta a la fira. Típica paradeta de la qual penses que la majoria de coses no en valen res? Doncs allà. De fet és un regal per en Lluís però al fullejar-lo he trobat aquest petit conte que trobo que val la pena. (Apte per bohemis, aviso!)




EL LOCO

 En el jardín de un hospicio conocí a un joven de rostro pálido y hermoso, allí internado. 

Y sentándome junto a él sobre el banco, le pregunté:

 -¿Por qué estás aquí? 

Me miró asombrado y respondió:

 -Es una pregunta inadecuada, sin embargo, contestaré. Mi padre quiso hacer de mí una reproducción de sí mismo; también mi tío. Mi madre deseaba que fuera la imagen de su ilustre padre. Mi hermana mostraba a su esposo navegante como el ejemplo perfecto a seguir. Mi hermano pensaba que debía ser como él, un excelente atleta. "Y mis profesores como el doctor de filosofía, el de música y el de lógica, ellos también fueron terminantes, y cada uno quiso que fuera el reflejo de sus propios rostros en un espejo. "Por eso vine a este lugar. Lo encontré más sano. Al menos puedo ser yo mismo. Enseguida se volvió hacia mí y dijo:

 -Pero dime, ¿te condujeron a este lugar la educación y el buen consejo?

 -No, soy un visitante -respondí.

 -Oh, -añadió el-, tú eres uno de los que vive en el hospicio del otro lado de la pared.

6 mesos i mig

Ja tens 6 mesos i mig! La mare que em va parir, que guapa que ets! :-) Jaa ho séeeeeeeee que sóc la paia més pesada món amb la nena, Marc! Però com vols que no ho sigui? :__ És que ja no només somriu, sinó que es tronxa! Avui li he fet putxinel·lis (o com s'escrigui) amb un gosset de peluix i s'ho ha passat teta la tia. Com reia! I quins crits! Una passada.

Festa major de Sant Narcís

Bé! Avui es pot dir que he ben aprofitat el dia. Matí turísticament molt productiu, si senyor! Mira que tenim coses per fer aquí a casa, i crec que no m'equivocaria gaire afirmant que la majoria dels qui hi vivim, no les aprofitem. Així que avui he fet el primer passet per solucionar-ho.

Avui és la diada del patró de la ciutat, Sant Narcís, i durant el dia s'han organitzat diverses activitats (a paaaaaaaaaaaart de les ditxoses barraques i tot el remenament nocturn, que tota la província ja coneix) diürnes, la majoria de les quals eren gratuïtes. Xin-xin! Paraula màgica que amanyaga les meves orelles! Dit i fet, doncs. Després d'un esmorzar a l'alçada de la festivitat, he fet via cap el Barri Vell.

Catedral de Girona

M'agrada passejar quan la ciutat encara mandreja. És com si estigués "com a casa". Sentint-me una mica més part dels carrers i de la mateixa ciutat. Potser sembla un disbarat.., però crec que parlo d'intimitat. Si, és que és ben bé això: intimitat. I per què no? Al cap i a la fi, nosaltres som part d'un lloc i aquest és part de nosaltres. Inevitablement. Així doncs parlar d'intimitat, tot i que pugui semblar fora de lloc o inadequat, per mi, no és cap bestiesa.
Segur que qualsevol de vosaltres, si s'hi para una mica mica a pensar, no trigarà a reconèixer una sensació similar amb algun lloc: una plaça? un carrer? una cantonada? ..una platja? una fageda? jo què sé.. una muntanya? Se'm fa impossible pensar que els vincles d'aquests tipus no es palpen. És que es palpen i es respiren, no hi ha més. No són collonades!

De fet, posaria la ma al foc ja se us han ocorregut 3 o 4 llocs en què us sentiu d'aquesta manera. I no solament els imagineu sinó que segurament també s'hi esbossen les circumstàncies: aquella plaça, a la tardor; aquell carrer, buit, de nit; la cantonada, on em va abraçar per sorpresa; la platja i l'olor de crema de sol a l'estiu. El gust de sal als llavis.

Buf, és terrible com m'enrotllo.. cómo me voy por las ramas. Com se me'n va el sant al cel. Bé, Nuri, bé, ara l'has triada bé: Parlava de Sants. Concretament de Sant Narcís. Sant Narcís-barraques-matinar-entrada gratuïta-portes obertes-turisme-bones sensacions.

Turisme! El turisme és viatjar per plaer, al cap i a la fi. I si bé avui no he sortit de Girona, potser si que he viatjat una mica. Res de viatges psicodèlics ni intel·lectualíssims perquè al cap i a la fi  ha estat un matí corrent. Simplement diferent dels que solen ser habituals un dia-després-de-barraques: He anat a veure el Museu d'Història de la Ciutat de Girona i després d'hora llarga llegint panells, he arribat a la conclusió que necessito urgentment culturitzar-me (per tant, si algú des d'aquí s'ofereix amablement a ajudar-me, hi estic oberta) en tot el que fa la història. Després he acabat anant a petar a la catedral. S'ha de dir que té collons la cosa. Girona m'enamora. (a tu, a mi i a tots ens enamora).

Devia fer ben bé.. jo què sé.. 5 o 6 anys que no la veia per dins, i la cosa val la pena. I ho deixo aquí perquè no sabria què dir-ne al respecte. Simplement que val la pena. I si jo no us acabo de convèncer, pareu-vos a pensar en la mar de turistes que hi ronden cada dia. Els números parlen per si sols! Bé, potser tampoc és cap argument de pes.. perquè jo què sé.. també són escandalosament altes les audiències de Telecinco i no per això hi ha garant que la cosa valgui absolutament ni un duro, així que.. ehem. Res. No he dit res.

Buf, tanta línia escrita i encara em queden coses per explicar.  De fet, gairebé no he explicat res. (Potser sia bona política al capdavall, qui sap!)
Després he anat a una cafeteria d'allà el centre, en plan padrinassa total (següent pas, Nuriasanahuja, són els xurros i la xocolata desfeta.. o els CARAJILLUS) amb el diari i la parsimònia lablblablaaaaaaaaaa...blablablablablabla,??blablablablablabla,teatre,blablablablablabla,ajuntament,pluja pixanera, casa. I a dinar que ja n'era hora.

Así sabía

¿Es que Momo era tan increíblemente inteligente que tenía un buen consejo para cualquiera?¿Encontraba siempre las palabras apropiadas cuando alguien necesitaba consuelo?¿Sabía hacer juicios sabios y justos?

No; Momo, como cualquier otro niño, no sabía hacer nada de eso.

Entonces, ¿es que Momo sabía algo que ponía a la gente de buen humor?¿Sabía cantar muy bien?¿O es que sabía bailar y hacer acrobacias?

No, tampoco era eso.

¿Acaso sabía magia?¿Conocía algún encantamiento con el que se pudiera ahuyentar las miserias y preocupaciones?

Nada de eso.

Lo que la pequeña Momo sabía hacer como nadie era escuchar. Eso no es nada especial, dirá, quizás, algún lector; cualquiera sabe escuchar.

Pues eso es un error. Muy pocas personas saben escuchar de verdad. Y la manera en que sabía escuchar Momo era única.

Momo sabía escuchar de tal manera que a la gente tonta se le ocurrían, de repente, ideas muy inteligentes. No porque dijera o preguntara algo que llevara a los demás a pensar esas ideas, no; simplemente estaba allí y escuchaba con toda su atención y simpatía. Mientras tanto miraba al otro con sus grandes ojos y el otro notaba de inmediato cómo se le ocurrían pensamientos que nunca hubiera creído que estaban en él.

Sabía escuchar de tal manera que la gente perpleja o indecisa sabía muy bien, de repente, qué era lo que quería. O los tímidos se sentñian de súbito muy libres y valerosos. O los desgraciados y agobiados se volvían confiados y alegres. Y si alguien creía que su vida estaba totalmente perdida y que era insignificante, que él mismo no era más que uno entre milllones y que se podía substituir con la misma facilidad que una maceta rota, iba y le contaba todo eso a Momo, y le resultaba claro, de modo misterioso mientras hablaba, que tal como era sólo había uno entre todos los hombres y que por eso, era importante a su manera, para el mundo.

¡Así sabía escuchar Momo!

Michael Ende, Momo

Nova adquisició

Estic contenta. Avui passejant per pl. Catalunya he trobat aquest petit tresor!

Per explicar-vos de què tracta, agafaré paraules del mateix autor: "aquest és un llibre de cuina i no pas de dietètica. Això vol dir que poso el gust per davant de la resta de qualitats dels plats. Ho faig perquè estic convençut que una cosa no ha pas de contradir l'altra. Ben al contrari, sóc del parer que el plaer alimenta." (Toma ya!)

I deixant a banda les receptes "en si" que evidentment  són interessants, és molt maco. Una delícia des del punt de vista també de format. 

És escrit tot amb la mateixa tipografia, des del meu (desentès) punt de vista,  molt ben triada (què hi dius, Trace?): clara i delicada. Tot a una tinta, imprès sobre paper de color blanc trencat amb cobertes marró. És realment agradable de fullejar. L'autor és, a més d'un amant de la bona cuina tradicional, professor de la UdG i investigador Iinstitut de recerca sobre la qualitat de vida. Nascut a Palafrugell, escrit a terres gironines, editat a la Selva i tractant la cuina de casa. Què més es pot demanar, si a sobre, el pots comprar per menys del que costa anar a veure una pel·li al cine?

I per acabar, una altra cita:

"M'agraden les coses nostres. Sobretot si són corrents i simples, netes i impecables. No he arribat a comprendre mai per què les coses exòtiques, pel sol fet d'ésser-ho, han d'ésser, sistemàticament, adorables."

El que hem menjat (Josep Pla) 

"Eskerrik asko": Moltes gràcies

Això! (aquesta meravella) és el que us pot passar si deixeu un basc rondinaire tot sol a la cuina. 

Arribar a taula i trobar-te-la reposant seductora sobre un plat. Marrameu!

I en arribar la tardor

Demà farà un mes que no tinc feina! Un mes. Un mes.. "ja"? o un mes "encara"? Per una banda sembla que faci segles no treballo, i per l'altra, sembla com si fos ahir que vaig començar a tenir temps per mi a cabassos.

Parlant del temps i de la seva relativitat.. he de dir (he de deixar escrit a algun lloc) que he topat amb un dels llibres, al meu parer, més bons que he llegit mai, "Momo". De fet, no hi he topat per casualitat. Com qui diu me'l van fotre a les mans, i ara ho agraeixo fort.

Crec que trobar alguna cosa genial i compartir-la, és la clau. Vet aquí el mític (i usurpat) "Hapiness only real when shared"; És la manera d'enriquir-se, compartint. Compartir, en aquest cas, una estona de lectura; Al cap i a la fi, un moment d'intimitat. És un regal. I per això és magnífic tenir algú amb qui fer-ho.

Segur que us ha passat alguna vegada de sentir una alegria o una tristesa immenses i no saber com expressar-la, què fer amb tanta intensitat sentimental. (Que cursi que sona, ..però no és sé com dir-ho). I aleshores és quan acuts a l'amic que saps que t'escoltarà o que simplement voldrà entendre't. I et fas conscient de la sort que tens perquè saps de sobres que malauradament no tothom el té. Dónes les gràcies, segurament molt fluixet, en veu baixa, a la vida o a qui sigui per haver-te fet que coincidíssiu.

A vegades m'imagino la vida sense aquests llaços i sempre acabo concloent el mateix: no val res. No hi ha triomfs, èxits, aficions, diners o riqueses que valguin el que val sentir-se estimat. És cert que poden distreure't un temps, uns mesos, fins i tot durant anys, tant és.. però no hi ha distracció que valgui si t'has d'acabar fotent de morros amb la soledat. I t'hi acabes fotent, no té més. 

Shit. Sóc monyes de collons, això se m'ha tornat a escapar de les mans. I que consti que les meves hormones no m'han traït. Tot sota control nuriasanahuja, no t'espantis. Jo què sé, s'han aliniat els planetes o potser és que ha vingut la fresca de cop i m'ha trastocat la closca, però ara mateix no pararia de dir cursilades fins que acabés sense poder teclejar de com d'enganxifós deixaria el teclat. Així que paro abans que la sang arribi al riu. (Quanta poesia, per favor! jaja). Una retirada a temps és victòria.

Uf, m'agrada tant aquesta dita... algun dia li haig de dedicar un post sencer.

Per assegurar-me que abans d'acabar de llegir l'entrada d'avui en algun moment us he transmès una mica d'aquest missatge rosa, us adjunto una foto que farà les delícies del vostre raconet més sensible: La guapa de la meva fillola!

Si o no? 

Cavalcaràs la vida com un cavall de cartró, trepitja fort, no tinguis por!

Viatge d'hivern, a finals d'estiu

"I els ulls d'ambre escoltaven atentament l'íntima meditació sobre la mort, una de les sonates més estremidores de la vida, amb paraules que ella desconeixia, una meditació íntima sobre la mort, escrita per un home avesat a plorar en si bemoll major (..) Quan es va extingir l'última nota i mantenia les mans esteses damunt del teclat, com un demiürg que mostra el poder del seu miracle, va aconseguir deu, quinze llarguíssims segons de silenci (...) Va relaxar el gest, va abaixar les mans, absolutament extenuat i el públic es va posar a aplaudir."

"Al cap de quaranta-dos i minuts i tretze segons ningú ja no es preguntava per què havia començat per l'última, sinó que es mantenien amb l'ànima oberta, esperant (...) : A poc a poc es van anar arrencant aplaudiments fins que, com el ruixat que vacil·la abans de convertir-se en xàfec, total a sala es posà d'empeus. I sortí de l'escenari per sempre més sense mirar enrere." 

Viatge d'hivern, Jaume Cabré

Gute nacht, Schubert

Triar un llibre, gairebé a l'atzar, i ensopegar? amb aquestes paraules, només d'entrada, ha estat ben bé un regal.  Xapó, Jaume Cabré! Una delícia!
(Ara és quan penso, merda, per què no sóc una friqui de la música?)

Adieu, 38

No vull que soni a drama, però sembla ben bé que tot s'acabi reduint a números!

Ara resulta que el meu queixal del seny inferior esquerre, un dels meus quatre wisdom tooth, es diu "38" (I jo sense saber-ho!); Així és com l'ha anomenat, quedant-se tant panxa, l'odontòloga.

Així que 38, eh? Doncs adéu, 38. Ara ja no hi ets.

Com es deuen dir els altres 3? 

Em sembla que els adults tenim 32 dents. Per tant.. (?) Per tant no m'encaixa. Si el que ja no tinc era el 38, vol dir que n'hi ha com a mínim 6 que "sobren" dels 32 que en teoria tenim. (38-32=6) I si 4 en són del seny.. els altres dos què són? (6-4=2)

No m'hi trencaré el cap (per avui ja en tinc prou en notar el peculiar de la queixalada d'una gassa fastigosa) perquè suposo que no en devem tenir 32, sinó més.. (Si hi ha alguna ànima benvolent que sàpiga resoldre aquest dubte, totes les portes són obertes).

I encara que no vingui a cuento(p), dono la benvinguda al món dels blocs i tota la pesca (si, perdoneu que no us ho hagi dit, però ara resulta que tinc autoritat i tanta categoria com per donar la benvinguda) a un friqui dels bons. Dels bons o dels meus, tant és, perquè tot acaba sent el mateix (Marc, a mi no em fa falta àvia, ja ho veus! jeje) Ara ja no tens excusa, i jo tampoc. Welcome home, http://addictealamusica.blogspot.com/!

Sinonímia

	regal
	[c. 1500; de regalar1]
	m 1 Gust donat als sentits. Una noia regal dels ulls.
	2 Present que hom fa a algú.

	present2
	m Allò que hom ofereix en do a algú; regal. Li féu present d'una figureta de vori. Sinònims. Si regal és sinònim de present, el present és sinònim de regal?

Brindo per

És ben bé que si es vol, no cal anar gaire lluny per desconnectar. Amb una horeta de tren n'he tingut prou per fer  una pausa eficaç i necessària.

És clar que tots sabem que el secret no està en la distància que es recorre, sinó en el sentit en què es viatja, la companyia que s'escull. A tots ens agrada trobar un bon acompanyant i a vegades, en el millor dels casos, tenim la sort de trobar-lo. 

És el que m'ha passat a mi aquests dos dies. He pogut gaudir de la companyia d'una persona que sense proposar-s'ho, em fa sentir bé. És collonut. Crec que la naturalitat en el tracte, ja per si sola, fa miracles. Saber que tot el que s'espera de mi és el que sóc jo, em fa sentir tranquil·la. I la tranquil·litat, pau, i la pau, felicitat. 

Parlem, passegem, riem, connectem, cantem, ballem i altra vegada riem. Mengem, dormim, reposem. Bevem, saltem, suem i ens cansem, ens sorprenem i juguem, caminem i seguim sense deixar de riure.

Avui estic una mica (una mica, diu?) monyes, ho sé! Me'n vaig a treballar.. avui també toca anar a dormir tard.

Massacosesafer

Ara mateix estic una mica punki. Estar punki vol dir estar en una mena d'estat.. com ho diria? barreja entre queixós-emprenyat-revolucionari-inconformista. He estat a punt de fer servir la paraula "indignat", però ara crec que aquest adjectiu ja ha agafat un significat que no puc aplicar a l'estat en què estic avui.

Per tant, estic punki. Per varis motius. 

Un dels principals (i del qual se'n deriven la majoria dels altres) és l'estat en què ens trobem a casa. Per casa, em refereixo a Catalunya, si vols també a Espanya i a la resta del món. Ens n'estem anant a Can Pixa i sembla que encara trigarà a tocar fons la cosa. Però no vull escriure sobre això. És un tema que en realitat, i com la majoria de humans amb qui tracto, desconec i per tant, aviat acabaria de parlar-ne i a sobre, tothom en té els collons plens. Així que per no decebre l'elevat (jo encara diria més, elevadíssim!) nombre de seguidors del bloc, me n'estic de parlar-ne.

Estic punki perquè 1) vull fer massa coses i no puc. 2) M'agradaria, voldria, m'interessaria. Tot condicionals i poques opcions reals. I tot dóna voltes sobre el mateix eix. Un eix que a molts ens fa pensar en condicional i el que és més fotut, a viure-hi; que ens  té a tots empalats com pollastres en un ast (i demano perdó a les vostres sensibilitats per  la imatge explícita) ..I mai millor dit! És molt gràfica la cosa.Vegis la foto de Don Pollo sentado.

És ben bé que una imatge val més que mil paraules. Penseu en la imatge de 20? 15? pollastres girant en 1 ast. Ara imagineu-vos que no només en són 15 (que són els que calculo que giren a cada barra), sinó milers. La metàfora és fàcil i parla per si sola. Només cal pensar-hi una mica i segur que cadascú hi aportaria un adjectiu diferent i ben vàlid.

Ho deixo a les vostres mans perquè de mi avui només rajarien adjectius fàcils.

Bona nit!

pd: això de Don Pollo sentado no és cap collonada. Es veu que hi ha un plat que s'ho diu, Pollo sentado.

pd2: no pot haver-hi res més humiliant que per una au que acabar en aquestes condicions al costat d'un morter

"Tots els mecanismes"

Ahir en arribar a casa vaig tenir l'honor de tornar a fer una truita al foc. (Quina rapidesa, quina.. lògica, quin control!) Recalco la part de "al foc" en contraposició a fer-la "a la vitro". La mare que va parir les vitroceràmiques. Pels qui sigueu d'un altre planeta o acabeu d'aterrar, Les cuines vitroceràmiques són, segons la Santa Viquipèdia, sistemes de cocció en què hi ha un vidre entre la font de calor i el recipient que es vol escalfar. L'arribada de la vitroceràmica ha suposat tota una renovació en la cuina, ja que és més còmoda de netejar i posseeix indicadors de calor que adverteixen que les plaques encara romanen calentes, el que permet un estalvi d'energia.


Ja em perdonareu els qui m'hagiu de perdonar, però no em cau bé aquesta "renovació a la cuina", per molt més eficient que sigui, per molt millor que es netegi.. l'espera per escalfar un ansat d'aigua és eterna, i ja no et dic res si has de fer bullir un grapat de pasta i t'estàs morint de gana. Mala cosa. En fi, si algú troba un manifest en contra les vitroceràmiques, que m'ho digui i m'hi afegiré. 


I si encara no ho havia vist tot, mentre estava degustant la truiteta feta a foc lent davant la tele.. va i, EL PECAT: Un anunci de Calgonite? o no sé quina història per netejar rentadores en què els publicistes no van tenir cap mena de vergonya ni de sentit de, de.. (jo què sé, com dir-n'hi.. del ridícul?) per dir que "LAS ARTERIAS DE TU LAVADORA  corren el riesgo de.." (aquest disbarat és acompanyat d'una mena de diagrama en què el centre del dibuix és una mena de cor de ferro i les canonades emulen les artèries)
Hola!? Perdona? No, miri, és que no en tenim prou amb què ens fotin terror al cos a cada anunci de iogurts per cagar, en contra la descalcificació dels ossos, i els anuncis de la salvació de l'esperit amb margarines que destrueixen el colesterol i pots que cremen el greix només de mirar-se'l (tant de bo!), encara vull que m'insinuïn que he cuidar la salut cardiovascular de la meva rentadora. jaja Genial. Ens hem tornat del tot bojos!


En fi, plego per ara perquè la meva torradora comença a tenir cefalea i he d'anar-li a dur alguna cosa abans que siguin les 8h, que toca l'antibiòtic de la pica, la pobra, que tant empassar merda ha agafat una bona bacterièmia. 
Recordo haver sentit a parlar d'un món en què la gent cagava per si mateixa, el colesterol no es destruïa amb làctics i la margarina servir per sucar torrades. Ho dec haver somiat. Quin deliri!

Sol, solet, vine'm a veure, ..vine'm a veure?

Em sembla que l'estiu està fart de nosaltres! Potser és que l'hem atabalat: tants mesos esperant que arribés, que arribi l'estiu, que arribi l'estiu, i un cop el tenim aquí a casa, entre els uns que corren com bojos buscant-ne sol tot el dia per lluir bronzejat, els altres que en fugen com si es tractés de la pesta i la mainada que no para d'implorar que no s'acabi.. simplement és que es deu haver cansat de nosaltres. I ja està, no hi ha més.

Em costa empescar-me algun lloc on podria ser, l'estiu. La veritat, jo si m'amagués suposo que buscaria algun bon i clàssic amagatall: sota alguna taula, dins alguna cova.. però quan es tracta d'una estació de l'any.. on la fots? La veritat és que no deu tenir gaire llocs on anar, tenint em compte que els altres llocs ja estan ocupats per altres estacions. I no crec que ni l'hivern, ni la tardor.. ni fins i tot la bonassa de la primavera, vulguin compartir protagonisme amb ell. Sempre tant lloat, sempre tant benerat i esperat.. i ara resulta que a la que ens distraiem, fot el camp. Que el bombin, tu! Si no vol tornar, que no torni. Jo estic molt bé amb els pantalons llargs i les xancletes. És perfecte. Plou i deixa de ploure però no fa fred i a la nit s'hi està bé, a la fresca.

Ara, que si voleu que us digui la veritat, tampoc diria que no a tarda al Golfet sota el meu gairebé ni estrenat para-sol, amb el solet a les cames i anant a fer la remullada quan la cosa ho exigís... xaaaf!

Me'n vaig a fer nones amb el regust de pa que hem aconseguit salvar d'una mort humiliant (morir com a massa per a pa no llevat? tràgic) amb mans i mànigues en Lluís i jo! Bona nit a tout le monde!

Per extensió

El meu bloc és un fracàs, la meva perseverància per escriure-hi tendeix al fracàs i aquesta setmana està sent un fracàs social. Per extensió, podríem deduir dir que "la meva vida és un fracàs". Però nein! Res d'això. No tinc dret de queixar-me. De moment tinc feina, cosa que ja és molt. I per si no n'hi ha prou, ara vénen 4 dies ben bons i ben merescuts de festa. Si senyor! Que la previsió diu que plourà? Doncs que plogui, benvinguda pluja.

Com sóc! Ara que he començat a escriure, vinga a rajar idees i ganes d'explicar coses.. Sempre em passa igual. M'agradaria escriure sobre els llibres amb què he topat últimament, de com de ràpid creix la Laia i de com de feliç veig en Carlus, entre moltes altres coses. Clar que també.. m'agradaria explicar perquè sóc la persona més cutre del planeta o jo què sé. Cada dia passa alguna cosa si més no divertida, i escriure-la per aquí seria una bona manera de recordar-la o de fer-me somriure més endavant. Ja parlo per mi perquè em temo que els meus lleials i nombrosos seguidors ja deuen haver llençat la tovallola en veure la regularitat de les meves.. publicacions.

Com sona, publicacions! M'incloc a la categoria d'escriptora, dient que publico? No em direu que no sona interessant. Ara que.. tothom pot publicar, i ja no dic res si ho vol fer a través d'internet. I sinó mireu l'Iris del llibre Els ulls grocs dels cocodrils. (Aquí ja m'he flipat una mica).

En fi, la d'avui ha estat molt abstracta.

Ja és de dia a la vila del pingüí

Per fi puc dir-ho: M'HE COMPRAT LA PANIFICADORA! Després de cagar tots els dubtes possibles, he acabat comprant-la. Moulinex Home Bread. No sé quants watts de potència per amassar, escalfar i jo què sé més!

Maca eh?

Me n'havia desistit però ahir entrant a trafanejar una d'aquestes botigues que venen coses naturals, que si farines, que si llavors de vés a saber què.. vaig acabar dient: què coi! i mira, dit i fet. Va ser arribar a casa, i sense pensar-hi, pam, demanada.

A vegades em dóna la sensació que em repenso massa les coses. No vull dir que sigui una gran pensadora..., perquè no és ben bé el cas (ehem), sinó que abans de decidir, solc donar moltes voltes. Que si si, que si no.. Segur que té la seva banda positiva, no dic pas que no.. però m'agrada tant la gent que no s'hi mira més del compte, que decideix amb seguretat.. Arribar i moldre, dit i fet.. Tot això.

És ben bé.. que tot acaba sent qüestió de seguretat en un mateix.

En fi! Avui segona nit del mes a l'hôpital! Aquesta setmana, malgrat l'horari nocturn dels collons, promet ser interessant.

Coses que passen

Avui (uns quants mesos més tard) torno a agafar el bloc. Això no acaba de rutllar (com sempre, falten hàbits per tot) i encara costarà més d'engegar perquè a Palamós no hi tinc internet, així que llet de grua.

Ara quan tornava cap a casa he vist una imatge bastant.. pintoresca? que m'ha fet pensar que estaria bé escriure de tant en tant i anar explicant coses per qui les vulgui llegir. O per mi. No ho sé. A veure si acaba arrancant..

(Je suis très contente, Ma!!!)