Partint que hi ha gent que sap com fer-te somriure i gent que no en sap. Posem també el cas que fins i tot hi ha qui et sap fer riure, qui et fa riure a pulmó, que et fa riure amb el cor: que posats a riure, rius tot tu: Et riuen els ulls, et riuen els llavis i et riu l'ànima. Fins i tot podríem deixar de banda quan et tiben les galtes i t'arriba a fer mal la panxa.. perquè tot això ja és a part, considerem-ho conseqüències naturals d'aquest benestar.

M'agrades quan em fas riure. Potser en realitat és que m'agrades perquè em fas riure.
Tant si t'ho proposes com si no, ho fas. De veritat que ho fas, i a vegades és màgic. Em costaria explicar-ho. I és quan tu vas (o véns, no sé com hauria de dir-ho), em truques, i ric. Patapam, com qui no vol la cosa, ja m'has fet riure.  O em dius qualsevol bestiesa o qualsevol marranada i sé que només estàs esperant sentir-me riure. I sembla que et vegi, amb el telèfon a l'orella, deixant passar els segons de silenci que em fan falta per deixar-te anar una riallada. I sembla que et vegi respirar tranquil, per haver-me fet riure..